ESCOLA DEBAT I PENSAMENT CRÍTIC: IDEALISME I MATERIALISME DIALÈCTIC

Durant el debat de què fora la primera trobada de l'Escola política del Comité de Solidaritat Sandinista, es van abordar els corrents filosòfics de què emanen els plantejaments polítics actuals…, en el es va fer referència al desenvolupament del matriarcat, patriarcat etc., que vull recuperar per a vostés en estes línies…

Abans ha de saber-se que l'idealisme és aquell corrent filosòfic que entén la realitat material com una emanació de la idea, és a dir, que la realitat que coneixem és el resultat de l'acció d'un ser abstracte; el millor exemple d'esta tendència filosòfica són les religions…, i en els sistema polític el liberalisme burgés i les seues deformacions, neoliberalisme i neoconservadurisme. En canvi el materialisme -en què es comprén el socialisme, el comunisme, anarquisme, etc.- entén que des de la realitat material es genera la idea (déu), o el que és el mateix, que déu no és un ser sinó una idea resultant de l'acció material… Heus ací la raó última per la que el cristianisme o qualsevol element de l'idealisme resulta incompatible amb la comprensió materialista, perquè mentres que per al primer la realitat està completament subordinada a un ens imaginari o orde superior; inclús, la llibertat mateixa la subordina al dogma, ‘lliure albir', que per un altre costat resulta d'una comprensió dualista de la realitat, en tant i objectivament parlant no existix, sense oblidar la coerció que s'exercix per mitjà del per en la presa de decisions dels subjectes… En el cas segon, el materialisme, entén que la realitat només pot ser transformada en l'exercici de la llibertat… i que esta és la plena consciència de la realitat objectiva…

En essència, l'idealisme –al contrari que el materialisme- concep a la realitat material com un element sense tota activitat, per quant, entén que només pot ser transformada des de la voluntat de la idea…

Emmarcant-nos en el debat ocorregut, recordem que estem parlant d'etapes prehistòriques de la humanitat:

Les societats primitives es van comportar com a societats ‘comunistes' on primava el benestar col·lectiu al saber-se vulnerables fora del mateix…, i atés que s'assumia que la dona era la que tenia el ‘el senyor' reproductiu –era el procés més important identificat al moment i es desconeixia absolutament el paper de l'home en el- es reconeixia en ella al subjecte més important de l'entorn social, açò va permetre a les dones convertir-se en les dirigents (sacerdotesses, caps, etc.) al voltant de les quals, com a grup, s'articulaven les relacions socials… De fet i derivat d'eixa característica de la comprensió de la realitat, quan s'assumixen les primeres deïtats, estes van ser assimilades com a personatges femenins de la fertilitat que amb el temps van adquirir una major complexitat. En esta etapa apareix la figura del consort, una espècie de rei temporal –boc expiatori- que en un moment de la seua vida era sacrificat –segons pareix voluntàriament- per a assegurar la continuïtat reproductiva del grup social i del seu suport.

Es tracta perquè de societats la comesa gregària del qual era la supervivència basada en la recol·lecció d'aliments per a la satisfacció material de béns del col·lectiu i de cada integrant. Amb la satisfacció de les necessitats es possibilita el naixement del primer germen del pensament articulat; una mena de procés filosòfic encaminat a donar respostes als fenòmens de l'entorn i que després es perfilarà com a religió…, és a dir, estem davant d'un forma incipient de pensament Materialista –pensament que discorre des de la matèria a la idea-, en eixe procés i donada la impossibilitat d'obtindre les respostes preteses les religions es consoliden com a font de totes les respostes (idealisme).

Este procés ha de diferenciar-se del ‘comunisme' de les comunitats cristianes –també el practicat per altres col·lectius en època patriarcal-, on es va assumir una mena de ‘comunisme' com a element indispensable per a la supervivència donada la persecució a què eren sotmesos, inclús, eixe ‘comunisme' era practicat només en la repartició de béns i no en l'exercici del poder, perquè la dirigencia estava en mans d'un únic subjecte que a més es declarava intermediari entre els hòmens i déu, este últim era al fi el que proporcionava tots els béns i normes que el grup social requeria…

Amb el desenvolupament dels mecanismes de recol·lecció i amb la domesticació de les primeres plantes (agricultura), es va fer possible que en les societats matriarcals aparegueren els excedents, així com la necessitat administrar-los i de protegir-los d'altres agrupacions, consolidant-se llavors la figura del guerrer, exercit per l'home –abans caçadors o mers protectors del grup- per la seua millor condició física per a eixa labor, amb això passa a ocupar un lloc social més elevat dins del grup en la incipient estratificació de la societat; en este context, el consort s'erigix com el cap d'este nou grup social –rei guerrer- que a poc a poc es va convertint ja no sols en l'administrador sinó en el propietari dels excedents, que d'altra banda imprimix una voluntat d'invasió, de sotmetiment a altres grups socials els excedents de la qual són diferent dels propis, la qual cosa dóna origen al fenomen bel·licista per recursos perpetuat fins als nostres dies, este fet possibilita que s'inicie el traspàs de poder des de la dona a l'home… És a dir, naix el patriarcat. Però per a legitimar eixe poder, els déus abans femenins són reconvertits o assimilats per deïtats masculines…

Evidentment que este procés no es va produir d'una manera simultaniege en tots els grups socials, perquè les societats matriarcals van sobreviure per un llarg període de temps…

Com l'establiment de la supremacia del patriarcat ocorre en etapes no escrita de la història humana és molt difícil de trobar proves contundents d'este procés, no obstant hi ha un cas en què este queda plenament esquematitzat…

Els Pelasgs –pobles que van habitar el Peloponés en període prehel·lènic- eren societats matriarcals que adoraven deesses de la fertilitat, un exemple d'això és el cas d'Atenea que exercia com a deessa principal i creadora; però en un moment determinat els Aqueus –poble hel·lé d'origen indoeuropeu- invadixen i sotmeten militarment als pobles pelasgs… Atés que els Aqueus (vencedors de la contesa) ja tenia estructurada una societat patriarcal, en la seua voluntat de sotmetre enterament al vençut es va fer amb el control de la seua cultura, de la seua religió i els seus mites de l'origen. És així com la deessa principal Atenea passa a nàixer d'una deïtat masculina sense que en la seua concepció hi haja hagut participació d'una figura femenina… Atenea, en la reconstrucció del mite, naix directament de Zeus quedant subordinada a una figura masculina…, i amb això el matriarcat queda assimilat i subordinat al patriarcat importat pels pobles hel·lens… Note's que este sempre ha sigut el procediment utilitzat pels vencedors dels processos bèl·lics…

En el patriarcat -les figures que ho han emprat per a detindre el poder- han tingut sempre la voluntat de legitimar-se davant de la societat que governeu, per a ells han recorregut al do, al favor, a la intermediació, i inclús a l'ascendència genealògica amb allò diví…; o el que és el mateix, és un plantejament primitiu del que després serà concebut com a idealisme… que inclús és observable en la història recent… És el cas del Franco i el seu nacionalcatolicisme-feixista.